Dimarts, 4. Ara resulta que estic de vacances

Traginar tot el matí, mirant de solventar tràmits bancaris i/o administratius, és un malson, especialment ara que Palma està intransitable per les obres del pla ZapatEro. Finalment, he posat ordre en en el banc i els cèntims ja estan ben guardats.

A l'oficina del SOIB, una al·lota molt amable m'ha indicat que, tot i la carta d'acomiadament del diari que tenc amb data de 31 de juliol, formalment estic de vacances. Això vol dir que fins que no acabi el mes d'agost no puc iniciar els tràmits per cobrar la prestació que em correspon. I quan fas comptes i veus què és el que et correspon, és per agafar una depressió de cavall, que sembla que aquests animals es deprimeixen ho fan amb totes les conseqüències. Trob que hauré de refer tots els plans que començava a estudiar per a un immediat futur: la prioritat és trobar feina.

Avui matí ja no he trobat a la bústia el meu exemplar de Diario de Mallorca. S'ha acabat, suposo, la suscripció gratuïta com a empleat; potser els hauria de dir que, en realitat, encara només estic de vacacions.

Estava convençut, com escrivia ahir, que les imatges de la meva eixida piragüista havien desaparegut. Però la tècnica avança cada dia i ha estat possible salvar el que hi havia a la tarja de memòria de la càmera fotogràfica de n'Anna. Us en deixo una petita mostra.

Dilluns, 3 d'agost. El meu bateig com a piragüista.

Avui hauria d'haver estat el meu primer dia de vacances, com cada estiu des de fa un parell d'anys. En canvi, és el meu primer dia hàbil com a treballador a l'atur, per primera vegada en ma vida; perquè val a dir que, encara que jo mateix hagi explicat sempre que no sóc especialment feiner i que sempre n'he feta per necessitat –com gairebé tothom–, m'hi vaig possar amb dinou anys i no m'havia aturat mai. De fet, i fins fa dos anys, gairebé ni de baixa laboral havia estat. Ara, per força, no per voluntat pròpia, estic sense feina, que no vol dir sense res que fer.
De moment, estic passant un periode com de jet lag, d'avesar-me al fet que no tinc l'obligació diària d'anar a un lloc de feina on, si no feia acte de presència, si més no s'advertia la meva absència. Aquesta darrera setmana, especialment des de la consumació de l'acomiadament, m'han demanat algunes persones com em trobo. No els he sabut respondre més que: desorientat, una mica confús, rumiant-m'ho encara. Preocupat, però en absolut desanimat. Encara no faig plans immediats, però els faré ben aviat.
Així les coses, em prenc aquests primers dies de veritables vacances. El dissabte, primer dia efectiu que ja no feia feina al Diario de Mallorca, el meu nom encara apareixia a l'equip directiu, com a cap de secció; la irregularitat fou ràpidament reparada i diumenge ja havia desaparegut. De moment, el diari encara m'arriba de franc a ca nostra.
La pèssima gestió que les autoritats han fet dels danys col·laterals de l'atemptat de Palmanova –amb el tancament de l'aeroport com a màxim exponent de les mesures inútils, però propagandístiques–, ens ha espallat aquest cap de setmana més d'un pla: cinema a la fresca, concerts a l'aire lliure... La millor manera de demostrat com ETA pot condicionar les nostres vides, el nostre quefer quotidià..., una satisfacció que no s'hauria de servir en safata als terroristes.
El diumenge l'he passat a la Colònia de Sant Jordi amb n'Anna. Ella volia participar en una cursa de piragües i caiacs que fan cada any per les festes: quatre quilòmetres i mig d'anada i altres tant de tornada, des de la platja del port fins a la cala en Tugores, entre la platja del Carbó i la del Caragol.
Un servidor tenia molt clar que no s'embarcaria a l'aventura: conec les meves limitacions físiques, que no són poques, i no era qüestió d'esgarrar-li la diversió a ella. Tanmateix, vaig venir a bé de provar-ho el matí, amb tranquilitat, només nosaltres dos, la qual cosa limitava força el meu previsible i ridícul fracàs. Dit i fet, partirem devers el migdia, provists de les armilles salvavides, amb unes motxilletes suposadament hermètiques a l'aigua carregades amb quatre llaunes de beguda, càmeres fotogràfiques, mòvils, documentació i quatre menuts, per si de cas.
Els qui coneixen una mica la Colònia es faran una idea de com va anar si us dic que, sortint del port, no van passar gairebé de la platja del Dolç, fent parada a un caleta verge de la què no recordo ni el nom. Jo estava destrossat: em feien mal les cames, em feien mal els braços, em feien mal els músculs –si del que jo tinc se'n poden ir músculs– abdominals, l'esquena semblava que se'm xapava... Crec que en cap moment vaig aconseguir mantenir una postura mínimament digna mentre remava: més que assegut, vaig fer el trajecte ajegut.
Aixi mateix, vaig acabar el que havia començat i tornarem al port tots dos a bord: vaig resistir la temptació de fer el darrer tram a peu, pel camí empedrat que va del Dolç a la nostra meta. Val a dir que férem parada al xiringuito i hi dinàrem una mica. No tot havia de ser patir.
Miraculosament, crec que no en resten testimonis gràfics del meu aspecte, perquè malauradament, n'Anna va endur-se'n a la regata la càmera i el mòbil i tots dos estris van morir pel camí, ofegats en aigua salada. Crec que només s'ha salvat la tarja del teléfon. Anna va acabar la cursa, però crec que finalment estava força més destrossada que un servidor. Haurem d'insistir. O no.

Dilluns, 20. Jo no sé on era quan l'home trepitjava la lluna

Ben segur que dormint, atesa l'hora en que es va produir aquella petita passa tan grossa. Jo tenia onze anys, i us puc assegurar que no recordo en absolut que feia en aquell moment. De fet, ni tan sols tenc la certesa que a ca nostra hi hagués televisió; més aviat diria que no.

Tanmateix, sembla que per tots aquells que tenim més de quaranta anys avui hauria de ser un dia clau en la nostra memòria històrica. De fet, si no fos per algunes circumstàncies d'una certa trascendència que m'han afectat personalment sense fer-ne comptes, avui era el típic dilluns avorrit, sempre massa llarg, que només mereix ser recordat perquè fa quaranta anys que l'home –un home nord-americà, clar– va deixar per primer cop la seva empremta a la Lluna.

Éstic gairebé convençut que no ho vaig veure en directe. De fet, ni tan sols estic segur que la imatge que tenc gravada a la memòria sigui d'aquells primers dies del mes de juliol de 1969. Possiblemente les imatges boiroses, plenes de gra, en blanc i negre, on tot just s'endevinaven dues figures humanes, es van anar adherint en el meu subconscient al llarg dels anys, de la repetició.

Tampoc aquella imatge de Jesús Hermida ha esdevingut mítica. Si sóc un admirador radical del periodista, no és tant pel seu pas per Nova Yok, com per la seva tasca posterior. I, sobretot, pel seu tarannà personal davant la càmera: en sóc un entusiasta.

Tot plegat, avui ens cansarem de llegir, escolar i veure imatges antigues, testimonis directes fins i tots de qui no havia nascut. I potser el motiu de reflexió podria ser què més se n'ha fet d'aquella passejada espacial; de què han servit tant milions que s'han gastat i es gasten en viatges cap a enlloc. Potser, sinó, us podriau entretenir amb les elucubracions dels qui, encara avui, caperruts que són, neguen l'arribada de l'home a la Lluna i ho atribueixen tot a un muntatge de la NASA. Seria a parer meu l'opció més divertida; jo proposaria que fos sotmesa a la taula de debat de DEC, perquè en donin la seva docta opinió els Mariñas, Marchante, Patiño i d'altres periodistes de llustre.

Dissabte, 18. De Juliol

Ha estat una casualitat, però el dissabte triat pels meus cosins, tots de la banda dels Cuní, per fer un dinar que ens aplegàs a tots –o a quants més millor–, ha resultat esser un 18 de juliol, dia de mala memòria per a moltíssima gent, la mateixa que avui vol reconvertir l'aniversari del cop d'estat franquista en una jornada de condemna a tot tipus de feixime.
No sé si per algun motiu inconcret, allunyat de la realitat climatològica senzillament, el dia s'ha aixecat fosc, tapat i fredolenc. La platja on havíem de dinar, a un xiringuito batiat amb el nom de Malibú, gairebé buida, està presidida per l'estructura de l'Hotel Son Moll, on van morir tres obrers que feien feina en la seva reforma, tot just fa vuit mesos.
La platja de Son Moll és potser una de les més urbanitzades de Cala Ratjada, però pel servei que ens havia de fer ja estava bé. En una taula en forma de rectàngul obert, ens hem instal·lat un total de 29 persones: cosins amb les seves parelles, nebots amb parella o en futura. L'edat dels cosins ocupa l'escala que va dels cinquanta-dos anys fins al trenta-un; el nebots, des de la trentena a tot just mesos.
Hem dinat de paella –bono, de paelles: concretament, tres– amb uns variats d'entrada. L'arròs ha estat sorprenentment bo; dic sorprenent pel lloc, per la quantital de comensals... Era bàsicament de marisc i s'hi barrejaven les gambes amb les cranques, els musclos amb les escopinyes, calamar i fins i tot unes tallades de llagosta.
Quan qui més qui manco ja havia menjat tot quant havia volgut, repetir tantes vegades com ens ha vengut de gust, encara ha sortit la tercera paella: ha estat un esclafit de rialles, perquè no ens hem podíem avenir.
Després de les postres i els cafès, hem compromés una de les cambreres –una al·lota extraordinàriament eficient i amable– perquè deixàs un moment la terrassa, encara plena, per fer-nos una foto de família que hi sortíssim tots.
Hem quedat compromesos per a repetir la trobada l'any que ve, per les mateixes dades, però a la Colònia de Sant Jordi, lloc habitual d'estiueg de bona part dels cosins. Enguany hem pujat fins a Capdepera, perquè hi viu des de fa una dotzena d'anys, na Xisca Cuní, la més gran del grup –un any més que servidor– i coorganitzadora de la trobada amb el meu germà Jaume. Ja ho veurem, que serà.

Diumenge, 12. De platja en platja.

(Els problemes que estic tenint amb la xarxa a ca nostra em deixen coix com a internauta i, sobretot, com a bloguer. Les notes s'escriuen quan toca, però es pengen quan puc.)

Avui havia de ser un dia de platja, però no es pot dir que ens hagim posat en marxa a una hora que la gent trobaria normal per a aqueixa activitat. De fet, hem arribat a Cala Pi cap allà les dues del capvespre. Perquè a Cala Pi?: la selecció l'havia fer per a nosaltres una revista que no anomenaré per no fer-li propaganda i estalviar-vos a vosaltres que us prenguin el pel; Cala Pi és, segona la revisteta –disseny paper d'alt gramatge, estil pijo total–, una de les deu platges de Mallorca que no es poden deixar de visitar.

N'Anna em planteja l'alternativa: que ets d'aquests que després de dinar estan dues hores abans d'entrar a la mar? Dinam de menú al restaurant Cenador de Cala Pi, del Cala Pi Club, un establiment d'apartaments pensat sobretot pels guiris, dinar inclòs: amanida, fideuada, meló i síndria, amb un tassó de sangria que, en el meu cas, resta aparcat. S'agraeix l'aire condicionat, que fins i tot ens allunya de la terrassa, que en altres circumstàncies seria el lloc ideal.

La platja de Cala Pi és, en realitat, la desembocadura del torrent que duue el mateix nom. Està feta un oi i no precisament per culpa d'aigües torrencials; els vaixells ancorats a la boca de la cala em fan pensar en altres responsabilitats: les aigües térboles, deixalles de plàstic, un aspecte oliós. Molta gent. que et fa pensar: però, realment, els és igual on s'afiquen. Després d'una única remullada, decidim fotre el camp. Hi ho feim cap a ses Covetes.

Déu n'hi do, la diferència. Evidentment hi ha molta gent, però es concentren sobretot al començament de la platja, prop del xiringuito. No és mal de fer trobar un lloc on tombar-se a l'arena. Dins l'aigua, et veus els peus. Cap a les set i mitja, a punt del fosquet, partim de la platja. Telefono a na Xesca germana i ens acostam a la Colònia de Sant Jordi. Ens hi estam una estona, amb na Xesca i la seva cunyada, na Victòria Gayà. Els al·lots déu sap on són: ses mares, no.

Diumenge, 5. Un variat per dinar

Avui he anat a un lloc nou per a mi, a dinar. N'Anna i servidor hem anat a l'aeroport a recollir en Guillem, el seu fill, que ha deixat per dos dies Menorca; tràmits burocràtics i coses així. Hem anat a dinat tots tres al restaurant Tapas Variado, al començament del carrer 31 de Desembre, que per cert està tot aixecat, com tants altres per això del Plan E.

Les tapes estan prou bé. Jo he tastat un variat amb pica-pica, callos, calamar a la romana... I apart una racció de cervell arrebosat. N'Anna hi ha posat carxofes arrebossades i raoles de pop, mentre que en Guillem tastava unes croquetes.

El servei, millorable; els preus, acceptables. El local és agradable i, sobretot, nou i còmode.

Dissabte, 4. Per devers Santueri

Avui hem anat a dinar a ca na Mariantònia Porcel i en Biel Mestre Oliver. L'amic pintor/novel·lista i la seva dona són uns amfitrions esplèndits i la casa que tenen enmig de la muntanya, entre Felanitx i Cas Concos, prop del castell de Santueri, és una meravella.

Hem recollit en Toni Serra a sa Cabaneta. Quan hi hem arribat, cap allà el migdia, ja esbufega com si la calor l'hagués de fondre; sovint em sorpren que en Toni passi tot l'estiu a Mallorca perquè sé del cert que, si pogués, en tombar el més d'abril se n'aniria a Suècia o a Noruega, o a qualsevol lloc de clima semblant, fins arribar el mes d'octubre.

Na Mariantònia, que és una molt bona cuinera, ens ha preparat un filet amb salsa de taronja. I, per entrar en gana, dues coques de trampo, una acabada amb talls de carabassó i l'altre, amb bocinets de tintorera, que ha resultat ser una carn ben gustosa i tendra. No oblideu que, de fet, és una espècie de tauró.

La migdiada, sobretaula amb cafetons, s'ha fet llarga. I encara l'hem estirada al costat de la piscina, amb una gerra d'aigua amb llimona, natural, ben refrescant. N'Anna i un servidor no hem desaprofitat l'ocasió per prendre un bany, que per això ja veníem preparats amb els nostres vestits de bany.

Jo havia agafat el meu MacBookPro i he profitat per mostrar-li ses excel·lències a en Serra, que és una mica negat per tot això de la informàtica: es nega a connectar-se a Internet perquè, en certa ocasió, li van entrar –segons que conta ell– quaranta virus i escaig i li bloquejaren el processador de textos, que és l'únic que realment fa servir.

Tant en Biel com jo mateix li hem insistit en que no ha de patir pels virus, que tampoc no n'hi ha per tant. Jo li he dit que en el maquiària Apple se'n donen pocs casos, per no dir cap. No crec que l'hagim convençut de res.

La tertúlia, intensa, gràcies sobretot a en Toni ni na Mariantònia, que són xerradors de mena. Hem xalat de sentir les seves xafarderies; per devers Felantx, a més d'un li devien xiular les oïdes.